Carrers de l’estiueig

A començaments del segle XX Castellterçol viu un nou creixement. De fet, és un ressorgiment de la vila, després de dècades de decadència. La vella tradició dels paraires i els teixidors es reprèn, ara en forma de fàbriques tèxtils. Se'n fan de petites i mitjanes, modernes i mecanitzades, i això representa feina per a la gent del poble, sobretot per a moltes dones, que ja no han de marxar del poble buscant feina de minyones.

També en aquesta època comença l'estiueig. Arriben al poble famílies de Sabadell, Terrassa o Barcelona, que troben a Castellterçol un lloc sa i bonic, on descansar, guarir malalties de ciutat i cultivar les amistats. Els forasters porten nous aires, costums i modes.

Castellterçol va canviar de fesomia, perquè es van construir cases per acollir la gent de fora. Es va eixamplar al voltant dels carrers de Vic i de Barcelona. Eren anys de màxima expansió del modernisme i això es nota, sovint amb molts treballs de forja. Amb tot, va triomfar més el gust clàssic i molts edificis es van ornamentar amb elements típics del classicisme acadèmic. I així es van arreglar carrers, es van enjardinar algunes zones, es van empedrar les places, es van arranjar fonts i pedrons...

Un dels responsables d'aquesta petita revolució és un personatge pintoresc, en Cebrià Calvet, conegut amb el renom de Canuto. Era fill d'un traginer molt conegut de Barcelona. Ell mateix va fer aquesta feina, però com que era molt emprenedor també es va dedicar a la construcció. En Canuto es va casar amb una castellterçolenca, l'Antònia Picas, i com que coneixia bé la zona es va convertir en un promotor de la vila com a centre d'estiueig.

D'entre les cases que va construir per llogar als forans en destaquen dues torres bessones situades als números 58 i 62 del carrer Barcelona. Hi ha qui les coneix com a Can Cambó perquè el polític Francesc Cambó hi va passar un parell d'estius.

En Cebrià Calvet també va promoure moltes altres cases i va fer construir un dipòsit d'aigua que la gent coneixia com el "lago del Canuto". Creia molt en ell mateix, com que no se n'amagava, es va fer aixecar un monument amb la seva figura. L'estàtua, del 1919, encara es pot veure a l'entrada del carrer del Pedregar. S'explica que en Canuto estava enemistat amb algun familiar. I per fer-li la punyeta li va posar l'estàtua just davant de casa dient-li: "Apa! Així em veuràs sempre!".