La Moixiganga

S’apaguen totes les llums del nucli antic. És ben fosc i hi ha un silenci absolut. Sona una melodia de tambors i gralles. Una comitiva surt del casal de Cal Recader i s’aproxima fins a la plaça Vella. Porten torxes i espelmes. El vestuari és ben curiós: tots van vestits de blanc polit. Uns quants membres de la comitiva porten faixes i mocadors lligats al cap, negres. N’hi ha un s altres que llueixen una faldilla vermella, armilla de coloraines i un barret de palla molt vistós. Malgrat tot, el seguici és solemne.

Els balladors comencen a fer diversos passos i exercicis acrobàtics al mig de la plaça, només il·luminada per les torxes i les espelmes. I un narrador explica a quin moment de la Passió de Crist correspon cadascuna de les figures de la dansa. La tenebra, el silenci, l’originalitat del ball... F an que sigui un acte que eriça la pell.

Les moixigangues havien estat molt e s teses per tot Catalunya, cada poble en feia la seva pròpia versió. De fet, en alguns llocs servia per escenificar episodis de la passió i la mort de Jesucrist. En canvi, al País Valencià, era una mena de divertiment profà, amb construccions humanes i components burlescos. A Castellterçol és un dels actes més importants de la Setmana Santa. La Moixiganga s’ha anat perdent i reprenent en diversos anys. I s’ha recuperat gràcies a l’esforç de l’ Esbart Rosa d’Abril .